El meu fill, el seu mòbil, jo i el meu mòbil

EDITORIAL

Em declaro en xoc postconferència. No ha estat una conferència qualsevol, és clar, l'organitzava EPIC, Asociación de Escuelas Independientes de Catalunya, i el ponent era Marc Masip, director de l'Instituto Psicológico Desconect@, un psicòleg carismàtic que empatitza amb els adolescents i provoca a docents i a pares per igual. La clau del seu èxit rau en dir en veu alta tot allò que ja sabem: l'addicció al mòbil existeix malgrat que el DSM-5 (Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals, 5a edició) encara no ho reconeix.

Em va envair una angoixa vital com a mare treballadora amb un nen adolescent i un altre que estudia a l'estranger. Som una família monoparental, desestructurada i internacional en la qual els mòbils són l'eina per mantenir-nos connectats. Vaig sentir que abandonava el meu fill a la solitud del mòbil i de l'ordinador. Me'n vaig recordar que jo vaig ser una d'aquestes mares «raretes» que fins i tot treballant en informàtica i tot i rebre consoles de videojocs d'alguns dels meus proveïdors o clients, no les vaig treure mai de les capses. No vaig regalar mai jocs electrònics als meus fills ni als seus amics, vaig intentar que practiquessin esports a l'aire lliure, muntanyisme, senderisme, viatges… No va servir de gaire! La invasió de la tecnologia ha estat lenta però imparable. El problema no són només ells, ho sóc jo també. Feina, oci, vida personal… tot barrejat, tot en un mateix dispositiu: el telèfon mòbil. Encara me'n recordo de la primera vegada d'una quedada amb amics a través de l'ordinador, la va protagonitzar el meu fill gran:

—Mare, he quedat aquesta tarda.

—Què bé! On et porto?

—No cal, és aquí, a casa.

—Genial! Qui vindrà?

—No, hem quedat a connectar-nos tots a les 5:30.

-—Què?!

Allò va ser l'inici de les partides de videojocs en línia. El meu fill gran va arribar a jugar gairebé professionalment en un equip internacional, amb la qual cosa va guanyar diners. Això va ser la clau per què el petit entrés en aquest món. El seu germà gran era el seu heroi. Afortunadament, la universitat i una xicota el van rescatar del cibermón, però li queden seqüeles: la manca de son el persegueix perquè sé que fa partides nocturnes. Moltes vegades juga amb el seu germà petit. Els sento riure i enfadar-se, estàn connectats tot i haver-hi molts quilòmetres de distància. M'acosto al meu fill petit, amb afecte i amb un llibre a la mà, li aparto els enormes auriculars per dir-los: «bona nit, me'n vaig a dormir… darrera partida, us estimo».

Imatge i xifres del Programa Desconecta dirigit per en Marc Masip

Em considero naturista, crec en els instints d'espècie, cada vegada més oblidats. Però, com invocar els nostres instints d'espècie enfront de la tecnologia? La tecnologia no és orgànica, no es pot negociar amb una màquina. Només hi trobo una solució: hem de reeducar-nos, aprendre a bregar amb aquestes eines connectades que s'han convertit en una extensió de les nostres mans, que ens han fet confondre carícies amb likes i una cara somrient amb un petó.

Educació i gestió administrativa; no és quelcom impossible. Ara sembla normal que totes les persones es rentin la boca, usin col·lutoris bucals o preservatius en les relacions sexuals. Però tot això va necessitar un esforç de l'administració i de la comunicació social per aconseguir ensenyar als ciutadans hàbits d'higiene bucal i sexual correctes. No es tracta d'una lluita entre «tecnologia sí» o «tecnologia no» sinó que més aviat cal redefinir la tecnologia pel que fa al «com» i «quan». Ha arribat el moment d'aprendre hàbits tecnològics sans que ens potenciïn com a éssers humans i que no facin just el contrari: aïllar-nos i tornar-nos violents.

Àngels Gallardo

@angelesdefels