Des de mitjans del segle passat sentim parlar de la democratització amb més freqüència i veiem que s'està aplicant aquest concepte a gairebé tots els àmbits públics i privats, socials i polítics... És tal la influència d'aquest terme en les societats actuals que fa més de dos dècades que s'ha introduït en l'àmbit privat amb la democratització de la família, un concepte que des de llavors està en constant debat.

La primera vegada que es va parlar de famílies democràtiques va ser el 1998, quan el sociòleg britànic Anthony Giddens va fer un provocador plantejament al voltant de la família parlant de la seva democratització en el seu llibre La tercera vía.

Segons el propi Giddens, l'arribada de la democràcia a les famílies requereix la combinació de la llibertat individual i de la solidaritat social. Partint d'aquesta premissa, es podria definir la família democràtica com aquella en la que, sense importar la seva forma nuclear, es promouen relacions basades en l'equitat, la confiança, la diversitat i la tolerància, gràcies al reconeixement i a la participació de tots els integrants en la presa de decisions. En aquestes famílies es realitza la distribució de tasques i rols assumint l'equitat de gèneres.

"L'arribada de la democràcia a les famílies requereix la combinació de la llibertat individual i de la solidaritat social"

El concepte de família o criança democràtica ja és utilitzat des de fa dècades en educació; no obstant això, al mateix temps que es desenvolupa aquesta forma de convivència familiar, encara persisteix l'antic model familiar (l'autoritari), en el qual s'imposa el parer d'un dels progenitors, a més de la pervivència d'una altra modalitat igualment insana (la permissiva), en la qual es deixa als fills fer el que vulguin, sense normes ni límits.

El model de família democràtica podríem dir que és la posició intermèdia, que no se situa en cap dels extrems, sinó que implica un tipus de criança més horitzontal i es caracteritza per prioritzar la conversa, l'afecte i l'oferiment de raons. Òbviament no hi és present el sufragi universal (dret a vot), ja que les normes i els límits els imposen els pares, ni tampoc una divisió de poders (legislatiu, executiu i judicial), ja que tot el poder, en aquest cas, recau també en els pares. En realitat, el que proposa la democratització de la família és atorgar a tots els seus membres el dret a parlar, opinar i qüestionar, com ara decidir en conjunt on viatjar o com repartir-se les tasques de la llar, a més que els pares expliquen el perquè de les normes en comptes d'obligar els fills a obeir sense dir ni piu.

"El que proposa la democratització de la família és atorgar a tots els seus membres el dret a parlar, opinar i qüestionar"

Avui dia hi ha la moda cada cop més creixent de deixar als fills triar-ho tot, absolutament tot. Ells són els que decideixen a què volen jugar, quina pel·lícula volen veure, què volen dinar, berenar i sopar... escullen fins i tot si es queden a casa o prefereixen sortir, tot això amb intenció de democratitzar més la família, però no hauria de ser així, ja que al final això converteix els fills en els veritables membres autoritaris de la família, i tot això perquè els pares van oblidar que hi ha coses innegociables.

Així doncs, parlar de famílies democràtiques no implica deixar de banda el paper que exerceixen pares i mares en la família com a figura d'autoritat, el que significa és pensar en un model d'autoritat democràtica on tots i totes participin sense importar la seva condició en la quotidianitat de la vida familiar, generant espais per compartir comunicació i per a l'escolta activa. Els pares i mares no han d'abandonar el seu rol de líders, tenen el poder i són ells els que decideixen, perquè ells són els guies dels seus fills, els seus referents, almenys fins que creixin.