Un final de curs estrany

«Estic esperant la connexió per a la cerimònia de graduació»… Així comencen les darreres hores de l'any acadèmic 2019-2020. Una silenciosa tristesa ho inunda tot. Amb una bonica samarreta i uns pantalons curts, molts joves adolescents s'enfronten a la seva graduació davant dels seus ordinadors, sols, buscant el seu millor perfil davant la seva càmera web.

Tots els finals de curs són punts de trobada d'emocions, suma del que s'ha viscut durant un any escolar que arriba al final amb el bategar de l'estiu esperant a l'altre costat del pati. En aquesta ocasió els patis estan buits, i els passadissos i les aules.

Una generació sencera de joves oblidats per una crisi sanitària global. Diuen que les habilitats en l'ús de tecnologies s'han desenvolupat de forma exponencial en aquests alumnes que s'han vist obligats a convertir-se en Robinson Crusoe, nàufrags a les seves habitacions, esperant que arribi algun e-mail amb pautes per sortir d'aquesta illa de comunicació incomunicada on el crit dels seus professors els ha permès enderrocar parets fredes de totxo i omplir-les de sons i d'imatges d'un món que només ells podran construir. Gràcies als professors que els han recordat que la vida segueix allà fora.

Un final de curs dolorós, com s'ha d'acabar aquest curs així! Sense abraçades, sense promeses de «et truco la setmana vinent» que es perden en les activitats d'estiu, sense sortir corrent amb tots els llibres a l'esquena i retalls de treballs que han estat a les parets d'aquesta habitació màgica que en diuen classe o aula, però que en realitat és una llar durant moltes hores al dia, on s'està segur i feliç.

Seguretat i felicitat: dos conceptes que els programes educatius no solen esmentar, dues paraules que no apareixen com objectius d'aprenentatge. Però són la massa mare del desenvolupament de la infància i de l'adolescència. De fet, són la base del desenvolupament de tot ésser viu. Ara la seguretat està compromesa i la felicitat postergada a una «nova normalitat» que no comprèn ningú perquè amb «normalitat» ja en tenim prou per ser feliços.

Als finals de curs d'abans, tots obríem bé els ulls per no oblidar, no oblidar tot el que s'ha après, tot el que deixàvem enrere. En aquest final de curs tanquem els ulls per no plorar i per poder construir un desig amb el que demanem de cor que el retorn a l'escola o a la universitat al setembre sigui normal. Normal, sense més adjectius. Aquest any els alumnes de segon de batxillerat no tenen por de la dificultat de les matèries del seu primer curs a la universitat, els terroritza més la idea de no poder accedir a aquestes aules altra vegada.

Les mares i els pares som com els nens en aquest final de curs: ningú no ens ha donat pautes, no farem reunió de final de curs amb els professors, no prendrem l'últim esmorzar amb altres mares i pares abans de començar la nostra jornada laboral. Què farem durant l'estiu? Ara tenim pràctica en improvisar treballs manuals per aprendre com es pot crear electricitat amb un molinet de paper que gira sobre si mateix i moltes altres habilitats educatives que delegàvem en els professors. Però la incertesa i la tristesa són molt pesades i tenim por de preguntar. Sentim pànic de parlar amb altres pares i mares i percebre que estan igual de desconcertats que nosaltres. És una postguerra silenciosa, amb baixes i grans pèrdues, famílies que no tornaran a les escoles, famílies que han perdut éssers estimats i la forma de vida de les quals s'ha desintegrat amb un confinament que ens van prometre patriòtic i ple de coses bones.

He llegit en algun lloc que un organisme internacional proposa no comptar aquest any comptable. Que fàcil quan parlem de diners o de balanços! Com els diem als nostres fills que aquest curs no compta? Com els diem als professors que rebran alumnes sortits d'un estat d'alarma el proper any escolar? Com els diem als professors que han d'aplicar plans d'estudi en concordança amb un pla de Protecció Civil i de Salut Pública?

No ho sé, no tinc les respostes a tantes preguntes, és quelcom constant en mi com a mare. He après que l'important de ser mare o pare no és tenir les respostes correctes sinó ser-hi en les preguntes importants. I estar, estic i continuaré estant també és aquest final de curs estrany. Adéu curs acadèmic 2019-2020, esperem oblidar-te aviat.

Editorial